Archivo digital de la revista marxista Nuevo Claridad

“Resulta evident que l’eixida de la crisi no es pot realitzar mitjançant un pacte social, ja siga concretat en un gran govern de coalició, ja en un pacte legislatiu. Necessita, doncs, canvis profunds que només poden vindre d'una sortida anticapitalista a la crisi”. (Declaració aprovada per la X Assemblea Federal d'Izquierda Unida)

                                         

Els Quatre Genets de l'Apocalipsi semblen uns personatges de còmic, comparats amb els efectes devastadors de la política de la burgesia arreu el món. Totes les quimeres reaccionàries d'un progrés sense fi, de la mà del capitalisme, s'han esfondrat amb la crisi econòmica més greu de la història d'aquest sistema econòmic.

El govern del PP forma part d'aquesta cavalleria sinistra, comandada per la troika, que defensa els interessos dels poderosos a costa de la destrucció de les nostres conquestes i drets. No és necessari descriure el que ja sabem: més de sis milions de persones aturades, desnonaments, desmantellament dels serveis públics, especialment sanitat i educació, repressió de les llibertats democràtiques…

L'esquerra s'ha plantejat moltes vegades el dilema entre “reformes o revolució”, entre la transformació gradual de la societat cap a una societat millor, o la necessitat d'un canvi radical de les estructures socials, per conquerir aquest anhel que seguim anomenant socialisme. Però aquest no és el dilema actual. El reformisme ha mort com a opció viable, i si no naix la transformació revolucionària només ens quedarà la perspectiva del domini de les forces més reaccionàries de la societat.

Revolució o esclavitud, seria la dicotomia que millor defineix el moment actual. Estem vivint un moment excepcional en la història, i la consciència d'aquesta característica s'està estenent en la societat, però, no obstant això, i aquesta és la major paradoxa,  no existeix una reacció equivalent en sentit contrari a les agressions que estem sofrint.

Warren Buffet, la quarta persona més rica del món, segons la revista Forbes, i un dels més cínics -afegim nosaltres- va declarar sense embuts: “Hi ha una guerra de classes, d'acord. Però és la meva classe la que està lliurant aquesta guerra… i l'estem guanyant”

Per què?. Per què, si són una minoria i nosaltres la majoria, ens van guanyant?. Per què si els drets responen a la conquesta d'anys de lluites, ens els poden arrabassar?. Per què…? De la capacitat de donar una resposta a aquests interrogants depèn el nostre futur, no només el d'IU, sinó el del conjunt de la classe treballadora.

O els seus privilegis o els nostres drets

No hi ha dubte que l'ésser humà tendeix a ser conservador per naturalesa. Les revolucions són fets excepcionals en la història, que es produeixen quan la situació es fa insuportable, es pren consciència d'això i sorgeix una nova alternativa de societat.

Veurem aquestes pautes en qualsevol revolució, des de la revolució anglesa a la francesa, la Comuna de París o la Rússia del 17.

Sens dubte, a l'Estat espanyol, la situació és insuportable per a la majoria de la societat. Mentre una minoria augmenta els seus privilegis, la gran majoria pateix la pèrdua dels seus drets més elementals: el dret al treball o a l'habitatge es converteixen per a molts en un somni, la sanitat i l'educació en un privilegi, i l'exercici dels drets democràtics aparella el risc de repressió i multes.

L'afirmació marxista que els interessos de classe de la burgesia i el proletariat són enfrontats i irreconciliables, s'imposa avui amb rotunditat: o els seus privilegis o els nostres drets, els seus privilegis són la nostra misèria, la de tot el planeta. No hi ha una tercera via.

Potser falta la consciència de la gravetat de la situació?. Per descomptat que no. La major part de la població, és conscient que la funció fonamental dels banquers i els grans empresaris és la de fer fortuna a costa dels altres. Mai hi ha hagut major consciència del paper de paràsit de l'economia que juga el sistema financer. Els casos d'enriquiment i corrupció entre empresaris són tan quotidians que revelen a les clares el seu caràcter. Entre els uns i els altres s'alimenten de la nostra sang.

El govern del PP, tampoc es lliura d'aquesta percepció popular d'aliança dels rics contra els pobres. Mai un govern s'havia desprestigiat tant en tan poc temps.

Quin és doncs l'obstacle que impedeix que aquest malestar social s'expresse en un moviment incontenible que derroque aquest govern i amb ell un sistema econòmic insuportable? Per què veiem gent que se suïcida en lloc de lluitar a mort per canviar la situació?

No és necessària una perspicàcia especial per comprendre quin és el problema, quina és, en realitat la clau de la nostra època: la falta de percepció que existeix una alternativa, és a dir, una organització, i un programa, capaços de construir un nou futur.

En certa mesura ens dóna la resposta aquesta declaració del mateix W. Buffet: s'ha produït una exacerbació sense precedents de la lluita de classes i la classe dominant s'ha organitzat i actua a escala internacional, és conscient del que ha de fer per defensar els seus beneficis i privilegis i ho fa: Un transvasament massiu de riquesa, de les rendes del treball a les rendes del capital, amb les modificacions legislatives i l’augment de la repressió que comporta.

Aquesta transferència de rendes dels pobres als rics no és ocasional, o només producte d'estafes o corrupció,  és el moll de la política econòmica de la classe dominant. Ja l'administració de Zapatero va entrar de ple en aquesta línia, doncs l'any 2011, per primera vegada, l'estudi del repartiment de la renda, donava a l'Estat espanyol una major participació a la renda del capital que a la del treball. No només això, l'any 2012, que ha suposat un cataclisme per al nivell de vida de les famílies obreres, s'ha saldat amb una pujada del 3,16% de mitjana en els sous dels directius.

Els banquers, empresaris, terratinents…perfectament organitzats, defensen conseqüentment els seus interessos de classe.

Però la majoria d'organitzacions (sindicats i partits) d'esquerres que haurien de fer el propi, exigint amb intransigència la defensa dels nostres drets, es limiten a “exigir” una taula de negociació en un intent inútil de tornar al passat: el pacte social.

Els dirigents d'UGT i CCOO, no entenen - o no s'atreveixen a entendre- el caràcter de la crisi del sistema i supliquen a Rajoy que “s’assegue a negociar”, per tornar als “bons vells temps”. Això vicia tota l'estratègia sindical, doncs no es veu la lluita i les vagues generals com un arma per derrotar al govern sinó per “fer-li entrar en raó” i “corregir els errors” i que “ens escolten”.

Per això, és tan important aquesta declaració d'IU: ni un pacte social ni un govern de col·laboració de classes pot donar satisfacció a les nostres demandes, doncs aquest pacte només pot basar-se en la claudicació en la defensa dels interessos de la classe obrera, en l'acceptació de les condicions de la classe dominant. Però aquesta idea, tan important, es quedarà en el paper si no traiem les conclusions necessàries. I la primera conclusió és inapel·lable: la recuperació de l'ocupació i dels nostres drets passa per derrocar al govern del PP i ser capaços de posar en el seu lloc un govern que ature la barbàrie de la dreta i la prioritat absoluta del qual sigue la immediata recuperació d'unes condicions de vida dignes, amb una política diametralment oposada tant a la del PP com a la que va practicar el govern del PSOE.

Quina organització necessitem i per a què?

La indignació, la frustració, la ràbia, la desesperació…són els sentiments que estan forjant una nova força en la societat, que no acaba de materialitzar-se. I el més cridaner és que aquests brots de rebel·lia s'expressen fora de les organitzacions que ja existeixen.

No hauria de ser difícil fer un diagnòstic: es produeixen rierols, torrents i fins i tot rius que busquen una sortida, però cap de les organitzacions existents és capaç d'oferir un canal d'expressió i canalització d'aquesta enorme força potencial que batega sota la superfície i que, periòdicament, cada vegada amb més freqüència, es desborda.

Izquierda Unida està en una situació privilegiada per jugar el paper de catalitzador d'aquest potencial. En primer lloc perquè una gran part de la seua militància ha participat en tots els moviments que han demostrat la vitalitat de la societat en els últims anys. Però sofreix una esclerosi i necessita sacsejar-se el fang, el rovell acumulat en aquests anys passats de “pau social”.

Izquierda Unida, la nostra organització, comparteix amb les altres un mateix defecte de partida en la concepció de com construir l'organització de l'esquerra: No podem ser l'organització (com vulgue que s’anomene), que “es dirigeix” a la classe obrera, als i les joves, a les dones treballadores, als pobles de la nacionalitats oprimides. No!

Hem de ser una part d'aquesta classe, d'aquests pobles! L'organització de l'esquerra no ha de ser sinó l'expressió organitzada de tots els desfavorits, especialment la classe treballadora, i construir el seu programa de reivindicacions sobre les necessitats objectives d'aquells a qui representa. Però encara hi ha més, la política és exemple i no podem acceptar la creació d'una elit, que se separa de la seua classe. No caben cotxes oficials, sous majors que els de la mitjana, o qualsevol altre privilegi, en una força que pretenga que existisque identitat i no recel, cap a nosaltres.

Una de les grans aportacions de Marx, va ser comprendre que “el ser social determina la consciència”, és a dir que les condicions materials d'existència determinen la nostra forma de pensar, i per això la classe obrera és l'única classe amb suficient cohesió ( malgrat tot) per ser la medul·la de la força motriu d'una nova societat. Els “polítics” que guanyen 4 o 5 mil euros al mes no poden sentir el que sent la nostra classe, no poden lluitar conseqüentment, arriscant el seu benestar, contra aquest sistema. Aquesta horrible expressió de “la classe política”, és el reflex que la majoria de la gent és conscient de l'existència d'una casta social, amb el seu estatus i privilegis, separada del poble. No podem formar part de la casta política! La lluita de classes no pot quedar-se per als dies de convocatòria de vaga general, és un compromís quotidià.

Però no només això, l'exemple no només ha de ser de qui ens dirigeix, o dels càrrecs públics. Ho ha de ser del conjunt de l'organització, que ha de ser transparent i sense màcula de corrupció, i democràtica fins al més mínim detall. Una organització on les decisions vagen de baix cap amunt en l'estructura, i no a l'inrevés com ara succeeix en gran part de les ocasions. La capacitat de decidir i participar és el que donaria pas al fet que milers de persones, especialment de la joventut, s'incorporaren a la nostra lluita per enfortir l'esquerra. Si alguna cosa podem aprendre del 15-M és aquesta lliçó: la democràcia interna no és un objectiu en un paper, sinó una condició necessària per crear una esquerra capaç de transformar la societat.

Una organització que no sigue absolutament transparent, que no rendisca comptes dels salaris de tots els seus càrrecs públics, ni de la gestió, una Izquierda Unida on cada militant no compte igual que els altres, exercisca el paper que exercisca, on els candidats i dirigents no siguen elegibles i revocables per la militància en processos participatius, on els despatxos estiguen plens i les assemblees de base buides, no pot ser un instrument útil en aquesta època.

La Izquierda Unida que necessitem no és la d'ahir, sinó la de demà, la que s'està forjant en la lluita, la que ha de ser ocupada per milers d'activistes disposats a transformar la societat, començant per la transformació de l'esquerra.

Hem d'aconseguir que es digue “no tots són iguals”, “IU sí ens representa”. Millor encara: que sentisquen que IU no és aliena a ells, una representació aliena, sinó l'expressió política del propi moviment. En aquest moment haurem conquerit l'hegemonia del camp de l'esquerra per a l'esquerra transformadora.

Crisi econòmica i crisi de règim

Però per a açò també tenim una altra carència: la de l'alternativa de govern.

La crisi capitalista té dimensions històriques, els fonaments del sistema pateixen una profunda malaltia que es manifesta en el major contrasentit de l'economia de mercat: la sobreproducció. Així, tota la societat està en crisi, amb una profunda crisi política. No hem d'oblidar l'aguda observació de K. Marx, en afirmar que “l'anatomia de la societat civil, cal buscar-la en l'economia política”.

La crisi econòmica és, al temps, crisi política i es produeix una interrelació d'ambdues. No és que el règim constitucional del 78 s'hage esgotat, sinó que ara es fa insuportable, doncs mostra totes les deficiències que no són sobrevingudes, sinó de naixement. Es tracta d'un fenomen general del capitalisme que té una expressió particular en l'Estat espanyol: la de posar en relleu la necessitat de superar el règim establert en la Transició.

Està clar, el marc legal de llibertats formals només es respecta en “condicions normals”, mentre els serveix per als seus interessos. Ara, que estan en joc els seus beneficis i privilegis, prenen mesures extraordinàries. La burgesia sempre ha actuat així, no és cap novetat.

Una nova constitució, sols pot ser producte d'una nova correlació de forces entre les classes, i aquesta és la qüestió, com aconseguir-ho?

Cada dia que passa suposa un major grau de sofriment per a les famílies de la classe obrera, provocada per la feroç rampinya del govern del PP. L'atur massiu, el desmantellament dels serveis públics, els desnonaments, la corrupció generalitzada…no són “errors” o “accidents”, són el producte d'una política conscient d'obtenir el màxim benefici i, també, d'un altre factor: la sensació d'impunitat. Consideren que poden explotar i saquejar sense que es produïsca una revolta social.

Oferir una alternativa

L'única alternativa que tenim és presentar batalla en tots els fronts, que proclame obertament dues coses:

- No cedirem en la lluita, amb tots els mitjans al nostre abast, fins a derrocar al govern del PP. Per aconseguir-ho necessitem implicar a la majoria de la societat.

- En el seu lloc construirem un govern que resolgue els problemes més urgents, amb plena ocupació i restauració dels serveis públics de qualitat, expropiant als expropiadors, per posar els recursos econòmics al servei de la majoria.

Aquest front de lluita no pot ser un “pacte entre polítics”, per assegurar que cadascun conserve els seus llocs a les llistes d'unes eleccions. Ni tampoc un front amorf i interclassista, sense un programa clar. Només pot ser la unitat en la lluita, al carrer, a les fàbriques, als centres d'estudi, als barris. Això suposa reptar als dirigents d'UGT i CCOO, i els altres sindicats de classe, a implicar-se en aquesta estratègia. Estar disposats a posar tota la carn a la graella,  i no quedar-se en una pressió calculada per simplement complir l'expedient.

Seria un error fatal pensar que la lluita sindical-econòmica, és diferent a la lluita política:

“No existeixen dues lluites diferents de la classe obrera, econòmica una i política l'altra, sinó una única lluita de classes, que tendeix simultàniament a la disminució de l'explotació capitalista dins de la societat burgesa i a l'abolició de l'explotació juntament amb la societat burgesa.” (Rosa Luxemburgo: Vaga de masses, partit i sindicats).

I si el nostre objectiu és transformar la societat, no podem perdre’ns pel camí participant en governs, com és el cas d'Andalusia. En cap concepte podem ser còmplices de la política marcada per la burgesia, no podem acceptar les retallades ni per voluntat pròpia ni per imperatiu legal. Amb la millor voluntat del món també es cometen errors. Si pensem que la nostra tasca és unir-nos al PSOE de Griñán i Rubalcaba i posar pedaços al sistema mentre s'enfonsa, ocupant  conselleries i direccions generals, doncs aleshores aquest és el camí.

Però si som conseqüents amb el que IU ha aprovat en la seua X Assemblea Federal, no podem tindre com a alternativa al govern de Rajoy un govern amb qui va dirigir el govern de ZP. És a dir, amb aquells que van fer una política que va aclarir el camí al PP. No hem d'oblidar que va ser el govern de Zapatero i Rubalcaba, el que va fer d'ariet contra els drets de la classe obrera, amb mesures tan nefastes com la Reforma Laboral i la Reforma de les Pensions. Aquestes contrareformes van marcar la senda del PP, amb només una diferència de grau.

L'aparell del PSOE, amb tot el seu elenc de càrrecs públics professionals, és part del problema. Seria doncs un suïcidi la reedició del “junts podem”. Clar que junts podem, tots plegats treballadors i treballadores,  jovent…. Però no es pot confondre això amb el “braç a braç amb Rubalcaba”.

Necessitem a aquestes persones de la classe obrera, que han votat PSOE, no als dirigents que els han enganyat i han traït la seua confiança.

Aquesta és la clau: construir una alternativa creïble, que faça d'IU la força hegemònica de l'esquerra, que arrossegue als sindicats, que compte amb el suport de la majoria de la classe obrera.

Les enquestes donen a IU un creixement electoral apreciable, la qual cosa demostra l'existència d'aquesta oportunitat i, també, del risc que suposa estar més pendents de les enquestes i les oportunitats a curt termini que de les tasques que tenim a llarg termini. No podem acceptar un paper subaltern, o de frontissa. Això no ens dóna capacitat per posar les mesures que la situació exigeix. La nostra tasca és aglutinar cada gota d'aigua d'indignació, cada rierol de rebel·lia, fins a convertir-nos en un riu imparable que transforme els fonaments de la societat.

*Marina Albiol és diputada per EUPV en Les Corts Valencianes i Alberto Arregui és membre del Consejo Político Federal de Izquierda Unida.